Els somriures dels nens

Avui és Sant Jordi. Un dia de somriures, alegria, poesia, però sobretot un dia meravellós. Sant Jordi ha esdevingut un regal de lletres, de paraules, de texts plens d’estima, saviesa i bellesa. Veus els carrers arreu de Catalunya i són una riada de vida. Les roses barrejades amb l’olor al paper. Una olor que tot i que ens han robat, encara en segueix dins de nosaltres. A mi m’agrada el paper, no puc llegir un llibre en format digital. No m’agrada gens. Li seria una infidelitat molt grossa perquè sempre me l’ha acompanyat allà on vaig. Tocar un llibre, assenyalar les paraules, escriure-hi. Són els petits plaers de la vida.

Fa uns dies he estat a Catalunya. Sempre m’agrada tornar-hi. El meu primer i únic Sant Jordi el vaig viure a Vic. Fa tres anys d’aquell dia. Recordo pel matí, la Plaça Major estava plena de gom a gom. Hi hauríem de fer un treball per a la facultat. Aquelles entrevistes amb persones, com parlava del llibre que n’havien comprat amb un sentiment emocionant. La Plaça era un lloc especial, diferent a qualsevol dia quan hi passejaves. Els nens de les escoles, els pares, els llibrers… Vic com la resta de Catalunya era una delícia, un regal pel pensament, per a la vida.

Per això, m’agrada tornar a Vic. Sempre hi torno. Vaig arribar a un lloc desconegut des de Córdoba. Mai no vaig pensar que aquest lloc seria una part del meu cor. Vaig descobrir uns indrets que són un cant a la vida. Passeigs i excursions inoblidables per aquella plana que hi és un encant de natura. El dia que vaig pujar a la Creu de Gurb i vaig mirar aquell horitzó, vaig somiar amb tornar i viure allà.

Perquè el més bonic d’aquest somni és veure als amics. Aquells que mai no n’oblidarem ni a 600 o 1000 quilòmetres. Parlar, abraçar-los són detalls imprescindibles. Perquè aquest Sant Jordi és molt especial, signaren els seus primers llibres amb el mateix somriure d’un nen. Per això, avui faig aquestes línies en català, envoltant de llibres de gramàtica i expressions catalanes, aprenent i estudiant però sobretot gaudint del regal que significa escriure en català.

Fragmente del llibre ‘Quan no èrem ni Onze’, d’en Josep Bobé

Quan vaig tornar de Catalunya i alhora que llegia el Diari Ara al poble, se va apropar-me una persona i em va dir: “tu ets independentista”. Li vaig preguntar quin era el motiu de la seva afirmació. I la seva resposta va ser molt aclaridora: “perquè estàs llegint un diari en català”. Si només per parlar en català ja ets independentista, beneïda reflexió. És un plaer immens parlar aquesta llengua, escriure aquesta llengua, viure aquesta llengua. Un plaer, com somiar tornant a passejar per la Plaça Major de Vic, parlant en català i mirant totes les banderes cridant llibertat.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s